dilluns, 27 de maig del 2013

Tot això ha passat en la música rock i pop des dels inicis. Qualsevol cantant o grup famós deu gran part del seu triomf a productors, discogràfiques, mànagers, arranjadors, locutors de ràdio, discjòqueis, etc. És ben certa la dita que diu que en el món de la música actual, culta o popular, amb el talent no n'hi ha prou. Cal saber-se envoltar dels col·laboradors adequats i, si es desitja l'èxit comercial, tenir un bon màrqueting. La història i el creixement de la indústria de la comunicació tambéhan estat íntimament lligats a aquesta música. La invenció del disc i del tocadiscos van marcar l'inici ascendent de la propagació musical. La indústria discogràfica mou i ha mogut sempre quantitats tan grans de diners que el llançament i direcció d'un artista és una qüestió d'una gran complexitat comercia
Des de fa temps, en els mitjans de comunicació com la ràdio i la televisió es convoquen concursos que tenen l'objectiu de llançar a la fama persones que volen dedicar- se a la música i convertir-se en cantants amb popularitat. Des del famosíssim Salto a la fama de la dècada de 1960 fins a fenòmens recents com Operación Triunfo, passant pel Sona9, d'àmbit català, s'han succeït programes (de més o menys qualitat) que amb la finalitat de descobrir nous talents han aconseguit acaparar uns índexs d'audiència importants

L'actitud provocativa d'Elvis Presley va ajudar-lo a convertir-se en un ídol de masses.
ROCK DUR(Anna Gascón Martínez):

El rock dur o pesant (de l'anglès hard rock o heavy rock), va sorgir del desenvolupament i la barreja del blues i dels aspectes més innovadors del rock, va començar el 1967 i va acabar al 1993, existent a la dècada del 1960, es caracteritza per la important presència de guitarres elèctriques, ritmes contundents amb notable protagonisme de la bateria, i una veu que adquireix també un nou protagonisme pel que fa a la seva força, sense renunciar a la melodia. A finals dels anys 60 destaquen pel seu èxit: Cream, Jimi Hendrix, Led Zeppelin, Deep Purple o Black Sabbath. The Beatles, The Who, The Animals, The Yardbirds o Creedence Clearwater Revival, Whitesnake, AC/DC, ZZ Top, Kiss o Aerosmith. Hi va haver una sèrie d'artistes i grups que van unir a això una forta influència de blues progressiu i van dur el pop i el rock existents cap a un terreny on hi predominava la força del ritme.


L'EVOLUCIÓ DEL POP ROCK


Evolució del pop rock


Anys 50


El rock and roll va néixer el 1954 a Estats Units amb una cançó, Rock around the clock de Bill Halley. Tot just un parell d'anys després va aparèixer Elvis Presley, el primer mite del rock. El seu estil era el resultat d'una barreja de country, la música dels camperols blancs nord-americans, i el rhythm & blues, una forma de blues cantada per negres a les grans ciutats del nord. Amb Elvis Presley el rock es va introduir a Europa, i va semblar que assolia la seva major influència.
Bill Halley y The Comets.

Anys 60


Al començament de la dècada de 1960, quan semblava que el rock havia estat una moda passatgera, va arribar des d'Anglaterra una revitalització del seu esperit original de la mà dels Beatles, els Rolling Stones i altres grups.

Bob Dylan, va barrejar el folk amb el rock, en intèrprets com Jimi Hendrix, Janis Joplin i Eric Clapton, que van barrejar el rock amb el blues i el van relacionar amb el jazz, i en figures inclassificables com Jim Morrison o Frank Zappa, un gran compositor rock respectat fins i tot per l'avantguarda clàssica.
Elvis Presley

Anys 70



Durant la dècada de 1970, el pop-rock es va diversificar en una multitud d'estils. Una tendència important va ser el rock simfònic, a l'estil de Pink Floyd, que va pretendre superar la instrumentació bàsica del rock per afegir instruments clàssics i fins i tot orquestres simfòniques.

Una altra gran aportació va ser el hard rock, o heavy metall, amb grups com Deep Purple o Led Zeppelin, que van posar en primer pla la guitarra distorsionada i la seva potència sonora. 
David Bowie



Anys 80


Al començament dels anys 80, la new wave (nueva ola), va afegir al més característic del so punk un autèntic sentit melòdic, incorporant al mateix temps a les seves creacions la més avançada tecnologia electrònica i informàtica. Aquesta era precisament la característica principal d'un altre gran estil de l'època, la música tecno.

També en aquests anys arriba difusió el rap, manifestació de la música negra. Tant el rap com els més comercials soul, o funky dels anys anteriors, podrien definir-se com intents de la música negra per recuperar el lideratge en la música popular, comptant amb estrelles com Michael Jackson o Prince.
Depeche Mode



Anys 90


El rock alternatiu, posant l'accent en el anticomercial, i el grunge de grups com Nirvana, en el deixant sonora del punk, dominaven l'escena pop rock al començament d'aquesta dècada. El pop rock té com una de les característiques principals una notable capacitat de mescla amb gairebé qualsevol altra música: el mateix rock, com el jazz, és el resultat d'una barreja. La música ètnica o world music, que intenta la fusió musical de diferents cultures sobre una base pop rock, és una altra característica d'aquesta dècada.
Nirvana



el rock de europa 

Els dos estils de rock (el blanc i el negre) arriben de seguida a Europa i s'hi difonen ràpidament, especialment a Anglaterra. En aquest moment, a principis dels seixanta, apareixen en aquest país dos dels grups més importants d'aquesta música: (seguidors de l'estil blanc de Buddy Holly i The Crickets) i The Rolling Stones (seguidors de l'estil negre, més enèrgic, de Chuck Berry)

Les cançons dels Beatles es fan populars arreu del món. La seva música exemplifica l'anomenat so Liverpool: amplificació moderada, arranjaments vocals compactes i afinats, utilització d'acords simples encadenats de manera imaginativa... Però també manté molts trets musicals del rock ‘n' roll. Per tot això els Beatles són considerats els iniciadors de la música pop: fan música moderna adreçada al consum massiu (pop és l'abreviatura de popular) i basada en la cara més amable del rock ‘n' roll.

dilluns, 6 de maig del 2013

LA MÚSICA POPULAR


 La música popular tradicional i la música popular urbana són dos tipus de música popular.

 La gran diferència és que en la música tradicional els autors són desconeguts ja que les cançons han anat passant de generació en generació i s'han perdut en la història.

 En canvi, en la música urbana, és una música que està composta per autors actuals i de nom conegut que té intenció de reflexa el moment històric en el que estem. Es produeix a les societats urbanes i té la intenció d'arribar a tothom. 

 En la música popular urbana hi ha moltes tendències i els termes que n'engloben més són: música rock i música pop.